L'Esport per la Independència


Notícies

Dimecres, 16 de juliol a les 16:00h de 2014

“No entenc per què hem d’estar sotmesos a un país que no sentim”

Entrevista a Carme Lluveras, entrenadora de bàsquet


Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant


Com en els últims anys, Carme Lluveras passarà l’estiu als Estats Units. Com a entrenadora convidada dels Atlanta Dream, un equip de la WNBA, aprofitarà l’oportunitat per continuar progressant a nivell personal i per explicar al món quina és la realitat de Catalunya. Ho fa a l’altra banda de l’Atlàntic però també a València, a Màlaga i on faci falta. Mai ha amagat els seus sentiments nacionals i li agradaria que els esportistes, com qualsevol altre àmbit de la societat, participessin més activament del moment històric que viu el país i s’expressessin amb llibertat.

Has estat a Washington, a Minnesota, Chicago... i ara toca Atlanta. Quines expectatives tens d’aquesta nova experiència a la NBA femenina?
És la setena temporada que me’n vaig als Estats Units per participar a la WNBA. La veritat és que em cuiden molt bé, és una experiència sensacional i sempre estic molt il·lusionada de poder anar-hi, com si fos la primera vegada. És un altre món, les condicions, el tracte a l’esport femení... Li donen tanta importància que les jugadores, cobrant molt menys que a Europa, en gaudeixen molt més. Tot és com una continuació de l’NBA masculina. En petit, però amb les mateixes infraestructures. Quan hi vaig, m’obren totes les portes. Em deixen que millori com a coach tant com pugui, tenen la manera de funcionar de les organitzacions de l’NBA... Que m’hi convidin cada any és molt gratificant.

Per tant, entenc que les expectatives que tens són les de continuar creixent.
Sí, sóc una persona que no m’agrada estancar-me. Tot i que ara no estic fent res amb clubs, m’agrada fer classes a la universitat o participar a les tertúlies radiofòniques. M’agrada estar al dia i anar millorant amb tot. I sobretot com a coach, que jo sempre he dit que ho sóc i ho seré sempre. Això és com un metge, un metge ho és encara que no n’exerceixi. Doncs jo també.

Tu que viatges sovint, a l’estranger la gent parla del procés que viu Catalunya?
A Europa hi ha una mica de tot, però en general tothom ho entén. Hi ha hagut tants casos de països que s’han separat, que tothom ho entén perfectament. A més, en aquests dos últims anys el procés és més fàcil que quan jo viatjava per jugar l’Eurolliga amb el Ros Casares.

I als Estats Units, entenen el teu sentiment?
Jo vaig amb la flor del meu país. Quan em pregunten si sóc d’Espanya, els explico que no, que sóc catalana i si cal podem estar molta estona parlant-ne. Els porto documentació per ajudar-los a entendre el meu sentiment. En canvi, vaig a llocs d’Espanya i a la gent li costa d’entendre. I no sé per què és tan complicat, perquè a l’hora de la veritat tu ets qui ets. Tu no pots obligar els sentiments, és així de senzill. Penso que tot això s’ha fet malament, ho han gestionat molt malament. Només que haguessin reconegut la nostra cultura i no ens haguessin oprimit, si ens haguessin valorat, probablement hi hauria molta gent que no reaccionaria contra això, s’hauria conviscut millor. També és veritat que la gent jove d’ara té molta força i també ajuda a arrossegar altres generacions que podrien estar més cansades.

Si tot va bé, el 9 de novembre hi haurà una consulta per saber si el poble de Catalunya vol la independència. Tens clara la teva posició?
Totalment, absolutament i definitivament. Jo votaré sí i sí. Tinc molt clar que vull la independència del nostre país, per diversos motius. El sentiment és fonamental. No entenc per què hem d’estar sotmesos a un país que no sentim. Jo sóc catalana, sempre m’he sentit així i no me n’amago mai. No he tingut mai la preocupació de parlar català fora de Catalunya. Et diré més, el meu marit és del país del costat i entre nosaltres ell enraona en castellà i jo enraono en català. Fora sempre ens diuen que som l’exemple de la relació entre dues cultures que poden conviure. Jo me’n vaig a Espanya i enraono en català i no em preocupa que hi hagi gent que s’ho prengui malament. I a Catalunya, si la persona m’entén, segueixo parlant en el meu idioma i no tinc el sentiment d’allò que antigament es deia que per respecte s’havia de canviar. Per mi és al revés, el respecte sempre ha estat poder utilitzar la nostra llengua. D’altra banda, avui en dia també es parla molt de temes econòmics, polítics i socials. Sí que és veritat que t’agafa com una certa rebel·lió en veure el tracte, però no és només això. A mi m’és igual el que em doni el del costat. És clar que em molesta que em maltractin, però no em rebel·laré i diré “Ah, sí? Doncs encara sóc més independentista”. Jo és que, directament, no sé què hi faig. M’importa la part política i social de la situació perquè això encara ens ajudarà més a convèncer un altre tipus de gent, però a mi no em cal.

El sentiment independentista, l’has tingut sempre o és més recent?
Sempre. La paraula independència, fins ara sempre havia fet molta por a certa gent. En canvi, jo sempre he anat pel món dient que el meu país era Catalunya. Quan he estat a València, a Vigo, als Estats Units... sempre he anat d’aquest pal.

Costa que els esportistes opinin sobre la independència. Per què?
A mi em sap greu. A vegades he envejat ser una persona molt important en la meva feina per dir amb veu alta el que penso. Analitzem-ho bé: quantes persones s’han nacionalitzat, quantes persones juguen en seleccions que no són les seves de sentiment? Una cosa és la professió. Jo entenc que tothom tingui l’opció de viure esdeveniments que si no, no tenim altra manera de viure perquè no tenim la nostra selecció. Entenc que tu tinguis el rigor d’aquella selecció, a mi no em cal que algú tregui la senyera si està jugant amb Espanya, perquè en aquell moment tu representes els colors d’una altra empresa, diguem-ho així, per no ferir sentiments. Ara bé, quan a algú li pregunten què pensa o què sent, per què hi ha gent que se n’amaga? Per exemple, jugadores meves que sé el que pensen en la intimitat, i en canvi defensen els colors d’Espanya. No veig per què han de tenir por. Si més d’un ho fes, no passaria res. Jo no sé el Pau Gasol què pensa, ells mateixos són una empresa. Però si fos així, m’encantaria que donessin la seva opinió, perquè ajudaria a veure-ho amb normalitat. I dic el Pau Gasol, com el Ricky Rubio, el Marc Gasol... Alguns potser no ho senten així i també haurien de poder dir realment el que pensen. Sempre que tu ho respectis tot, endavant. I això val no només per l’esport sinó per altres àmbits com la cultura i per la gent que té un pes en la societat. I al país del costat també m’agradaria que hi hagués gent que digués: “A mi em sembla correcte que un català se senti català”.

Creus que hi ha esportistes que no s’expressen tan clarament per por de represàlies?
Sí, però és posar-se en la pell d’aquesta gent, perquè jo tampoc sé el que perden o no. També hi ha casos d’esportistes que aixequen la bandera espanyola després de guanyar la cursa de motos... Però una cosa és l’empresa que tu representes. No tinc per què aixecar la bandera d’Espanya, aixecaré la de Repsol. Tots aquests esportistes guanyen tants diners que no sé per què els preocupa. Potser sí que perden molts patrocinadors, però amb el que cobren no fa falta. Tens menys diners però ets més digne. Ara hauria de ser el moment en què tota aquesta gent fes un pas per ajudar. És ara que el teu país et crida. Perds un patrocinador, i què?

Quin paper faria una selecció catalana en Mundials i Jocs Olímpics? Fins on podríem arribar?
Tinc molt clar que hi ha grandíssimes jugadores catalanes que nodreixen la selecció del país del costat. A més, moltes jugadores de formació tenen tapada la sortida perquè no tenen una selecció pròpia. A Catalunya, el nombre de llicències és superior a la resta de l’estat. Podríem competir, això segur, però no sé si podríem guanyar, perquè hi ha potències com Estats Units. Ara, que podríem competir a primer nivell mundial, ho tinc molt clar. A l’hora de la veritat, les jugadores catalanes ja ho estan fent. Només cal repassar totes les jugadores que han anat sortint. A més a més, si una cosa ha tingut sempre Catalunya, ha estat bàsquet formatiu. I a vegades, perdem molts talents perquè no sabem on posar-los, com donar-los una sortida. Això passa tant en homes com en dones.

T’agradaria ser la seleccionadora catalana?
Sí, però no només en la Catalunya independent, també ara mateix. Jo crec que el paper del seleccionador és important. Les figures dels seleccionadors, el carisma i la imatge, són fonamentals per traslladar el sentiment. Crec que és necessari que la gent que té un càrrec faci aquest paper. La gent pensa que pel fet que no tinguem una selecció competint oficialment, els seleccionadors no són importants. Jo crec que ha de ser algú que transmeti els valors del país i que se’l faci servir en molts més actes de promoció. No fa falta que hi hagi competicions perquè en molts actes hauria de ser-hi present la figura del seleccionador. La promoció també comença per participar a les xerrades, ser present al playoff de l’ACB, anar a les escoles... Com que les federacions depenen de l’estat, no prenen decisions que puguin perjudicar-les. Penso que això no hauria de ser així. La federació catalana hauria de ser la primera en promoure la nostra identitat però malauradament això no està passant.

T’agradaria tornar a entrenar algun club?
No. A mi m’agrada sempre el que faig i jo veig que aquí l’esport femení passa moltes penúries. Va relacionat amb el que passa a la societat i no té cap sentit sinó donem el que la gent demana. Jo no crec en les ajudes institucionals ni en res d’això. Un s’ha de mantenir per si sol. D’altra banda, a l’esport masculí, pel fet de ser dona, ja hi ha un punt diferencial que em tanca portes. Per tant, és un tema que tinc bastant oblidat. La vida va seguint els camins que ha de seguir i no hi puc fer res si jo vull anar més ràpid que els altres. Has d’anar acceptant les coses. Jo entenc que no puc ser-hi en aquest món, doncs faig altres coses que també em diverteixen i m’agraden. L’important és gaudir del que fas.

Parlant de bàsquet femení, com es pot aconseguir que s’hi aposti més?
Hem passat uns anys de molta bonança. Tot va com la vida real. Fins i tot vam tocar més amunt del que podíem. Ara hem de tornar a edificar el bàsquet social, de formació, l’essència real del bàsquet com a esport. És difícil que la gent pugui tornar a viure d’això. Estem tornant a vint o trenta anys enrere. Es torna al fet que la gent ha de seguir estudiant i preparant-se i fer esport com a complement. Per exemple, un pintor pot viure dels seus quadres si els hi compren. Si no, ha de viure d’alguna altra cosa i pintar a més a més. Doncs això és el mateix, si no hi ha ningú que pagui perquè nosaltres visquem d’això, haurem d’acceptar-ho.

Més enllà de ser aquest estiu a Atlanta, quins plans tens pel futur?
M’agrada molt la part universitària i docent. Pensava que no m’hi sentiria còmode, però ara dono classes a la Blanquerna, faig alguna xerrada a la UIC i de tant en tant també vaig a l’INEFC. A més, participo a les tertúlies de Catalunya Ràdio... Em tenen bastant distreta. A més, a part de les estades a l’estiu amb la WNBA, també col·laboro fent informes de jugadores de la WNBA i de la lliga universitària (NCAA) i això m’agrada molt.

Lectures 2866 lectures   comentari 2 comentaris   Enviar article Envia
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google







Comentaris

22 de juliol 14.24h



Comunicado de la Resistencia Antiespañola :


Los acuerdos alcanzados entre algunas de las más importantes organizaciones políticas y ciudadanas que están a favor de la Independencia en Catalunya ( CDC , ERC , ANC , Òmnium Cultural ,etc. ) para concurrir en una lista unitaria a las elecciones del 27- S , muestran la fuerza que la unión entre las distintas organizaciones y plataformas puede aportar al Proceso de Construcción Nacional Catalán .

Han sido necesarias muchas reuniones para... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

22 de juliol 14.02h


Comunicado de la Resistencia Antiespañola :


Los acuerdos alcanzados entre algunas de las más importantes organizaciones políticas y ciudadanas que están a favor de la Independencia en Catalunya ( CDC , ERC , ANC , Òmnium Cultural ,etc. ) para concurrir en una lista unitaria a las elecciones del 27- S , muestran la fuerza que la unión entre las distintas organizaciones y plataformas puede aportar al Proceso de Construcción Nacional Catalán .

Han sido necesarias muchas reuniones para ... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament



  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Adhereix-te

Dóna el teu suport a L'Esport per la Independència!

  Adhereix-t'hi

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars de L'esport per la independència, apunta-t'hi

Correu electrònic


 
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Galeries




Seleccions catalanes     ANC



En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.