L'Esport per la Independència


Notícies

Dimecres, 30 de juliol a les 16:00h de 2014

“Jo no era independentista, però han fet que m’hi torni”

Entrevista a Mélodie Pulgarin, gimnasta


Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant


Fa quatre anys, Mélodie Pulgarin va deixar Martorell i va viatjar als Estats Units per estudiar i continuar practicant la gimnàstica a la Universitat de Denver, on s’ha graduat en Biologia i Psicologia. Tot i que ja havia tingut diversos conflictes amb la federació espanyola, va viatjar a Colorado sense plantejar-se la independència. Des de la distància, observant el que passava al nostre país, ha quedat convençuda que l’única manera que tenim els catalans de sentir-nos valorats és amb un estat independent. Ara, amb 25 anys, torna a casa per ajudar a fer el seu somni realitat.

Fa uns mesos vas dir en algunes entrevistes que a tu t’agradaria competir oficialment amb la selecció catalana. Com és?
Quan jo era més petita, participava en algunes competicions de gimnàstica amb la selecció catalana. La diferència d’anar-hi com a Catalunya o com a Espanya és impressionant. Amb Catalunya, vaig amb el meu entrenador, amb les meves amigues, amb el meu país. Amb Espanya, vaig amb persones que no conec i no em volen. Per tant, prefereixo anar amb gent que m’estima i em valora, no amb gent que no em vol.

A les mateixes entrevistes, deies que la federació espanyola t’havia menystingut per ser catalana i que el seleccionador Jesús Carballo no t’havia convocat per aquest motiu, quan segurament ho mereixies més que una altra companya.
Sí, en el meu cas ha estat una barreja de ser catalana i de ser qui sóc. Jo sempre he dit el que pensava i això no agrada Madrid. Allà volen que facis el que et diuen, sense qüestionar-ho. A mi m’ho deien i jo preguntava per què ho havia de fer. Recordo que una de les primeres vegades que vaig ser a Madrid de concentració amb la selecció espanyola, no sé com vam arribar a parlar-ne, jo els vaig dir que no sóc del Barça sinó del Reial Madrid. I la seleccionadora em va dir: “Ara em caus millor”. I em vaig quedar pensant: Si sóc del Barça, no et caic bé però si sóc del Madrid sí? Tenia 11 o 12 anys i ja em va semblar que no era una bona manera de fer, que allà em volien pel que faig, no per qui sóc.

Participant en algunes competicions internacionals amb Espanya, tot i els bons resultats, no t’hi acabaves de sentir còmode?
No, mai m’he sentit còmode anant amb Espanya. Jo no era independentista fins fa dos anys. He representat Espanya perquè era el meu país però he anat a competicions plorant i comptant els dies per tornar a casa. Estant amb la selecció espanyola no passava un bon moment.

Has estat 4 anys a la Universitat de Denver. Com és que te n’hi vas anar?
El 2008 es va celebrar a Barcelona la Copa del Món. Hi havia tècnics de la Universitat de Denver que van veure que m’estava preparant per la selectivitat i em van explicar que ells donaven beques a gent de fora dels Estats Units. A més, aquell any van ser els Jocs Olímpics i des de Madrid ja estaven dient que jo estava lesionada i havia deixat la gimnàstica, tot per no portar-me a l’Europeu. Perquè si anava a l’Europeu i ho feia bé, tothom veuria que podia anar als Jocs. Aleshores em van cridar a un control i vaig quedar segona, i només hi havia dues places pels Jocs Olímpics. Per tant, jo hi hauria d’haver anat. Però no em van cridar a res més, ni competicions ni res, dient que jo havia deixat la gimnàstica. I clar, jo pensava: els de Madrid no em volen i vénen d’Estats Units a dir-me que em valoren i em volen donar una beca. Per això, no m’ho vaig pensar dues vegades. Era una gran oportunitat, però a més, amb la situació en la que jo estava, encara era una decisió més fàcil de prendre.

Ara que ja has tornat de Denver, com valores l’experiència?
Ha estat molt especial. Al principi va ser una mica difícil adaptar-m’hi, però era bàsicament per la cultura. La gent allà és molt bona, els entrenadors i les companyes també. Però pel menjar era un caos i em va costar una mica. Però no ho canvio per res, van ser quatre anys impressionats. I vaig tenir l’oportunitat d’educar la gent d’allà.

Què vols dir?
Tothom pensava que el català és un dialecte, i això em feia molta ràbia. Totes les meves companyes d’universitat ara ja saben que el català és una llengua totalment diferent de l’espanyol i que totes dues vénen del llatí però van evolucionar al mateix temps. Això he estat explicant-ho sempre, però en els últims dos anys, quan m’ha sortit el sentiment independentista, vaig començar a educar sobre Catalunya i la nostra història i per què ens volem independitzar. Amb totes les persones dels Estats Units que hi he parlat, totes estan a favor nostre.

Com són les competicions allà?
Hi ha una lliga universitària i de gener a abril competim cada cap de setmana. L’entrenament és diferent i ja ens prepara per aguantar una competició cada sis o set dies. Però el que sobretot és molt diferent és que tot és en equip. La gimnàstica és un esport individual, però allà ho fan d’equip. Tu no guanyes res individualment, ho guanyes amb el teu equip. Això és molt millor, perquè tens un suport de setze persones que t’animen i volen que ho facis bé. Aquí és diferent perquè la companya està competint contra tu i no vol que ho facis tan bé. A més, la mentalitat també és molt diferent. La nostra entrenadora ens ajudava molt i segurament d’això és del que n’he après més. De gimnàstica no tant perquè ja en tenia un bon nivell, però de mentalitat, un munt. En quatre anys he fet un màster de mentalitat.

I ara t’has graduat amb una estelada al birret. Quin missatge vas voler transmetre amb això?
L’any abans de graduar-me vaig anar a la graduació d’una de les meves millors amigues i vaig veure que tothom pintava el seu birret i em va agradar. Quan va arribar la meva graduació, vaig agafar el birret i no sabia què pintar-hi. El primer que vaig pensar va ser posar-hi alguna cosa de ma mare, que va morir fa dos anys i la volia tenir present. La segona cosa que vaig pensar va ser una estelada. Per això la vaig pintar ben gran.

Dius que el teu sentiment d’independència ha anat creixent. Com ha estat aquest procés?
Quan jo feia gimnàstica al CAR, érem moltes nenes de diferents llocs i n’hi havia algunes de Vic i de Salt que sí que eren independentistes, però la majoria de nosaltres no ho érem. Jo pensava que Catalunya necessitava ser més autònoma i decidir què volia fer perquè tenim una llengua i una cultura diferents. Però el meu pare és de Sevilla i ma mare de Còrdova, i jo a l’estiu encara hi vaig de vacances. A mi m’encanta Andalusia, però m’encantaria de la mateixa manera si fos d’un altre estat. No vol dir que no m’agradi Espanya, però el que no vull és estar subjecta a les decisions d’alguns que no tenen res a veure amb nosaltres. Jo de petita tenia clar que no era independentista, però la meva entrenadora sí que ho era. I jo pensava que estava boja, que no sobreviuríem amb un estat propi. Però estant als Estats Units i veient la sentència aquesta i veient comentaris de gent... Quan va haver-hi l’accident del tren d’alta velocitat a Galícia, vaig veure molts comentaris de gent que deia “Tant de bo això hagués passat a Catalunya i així no hauria mort cap espanyol”. Jo pensava: si no ens voleu, jo tampoc us vull, me’n vaig d’aquest país si m’han de dir això. A més és que són curts perquè hi ha catalans que no són independentistes i també els estan insultant. No es mereixen que estiguem en aquest país. Mira si seria fàcil que diguessin: tenen un idioma diferent, aprenguem-lo i així tots serem més cultes. Però no, en comptes d’aprendre ells català, volen que nosaltres no l’aprenguem. Això és de gent poc intel·ligent, i jo amb gent així no vull estar-hi!

Per tant, ha estat més una reacció a comentaris i decisions polítiques que no a una idea preconcebuda.
Sí, sí, ha estat per aquestes coses que explico. Una vegada vaig llegir que “la major seu d’independentistes és a Madrid”. Hi estic totalment d’acord. Jo no era independentista, però han fet que m’hi torni per les seves decisions i els seus comentaris. Jo ara no vull res amb Espanya.

Tu sempre has estat castellanoparlant a casa. A certa gent, li pot costar entendre que ara vulguis la independència.
No té res a veure amb l’idioma. Jo a casa i amb les amigues sempre parlo en castellà. Ara he tornat aquí i faig un esforç i parlo en català, però jo no parlava en català gairebé mai. Pensar que una persona que parla en català és independentista i la que parla en castellà no ho és, no té res a veure amb la realitat.

Queden poc més de 3 mesos pel 9 de novembre. Com veus el procés i com creus que acabarà?
Com deia abans, una de les coses que he après és que has de mentalitzar-te perquè les coses passin. Si tu penses que alguna cosa bona ha de passar, doncs passarà. El 9 de novembre passarà i es decidirà el que tots sabem, perquè ja sabem què pensa la majoria. Ara, sé que hi ha molta gent que està intentant que no es faci i que diu que acabarà malament. Hi ha gent que em diu: “Amb la vostra tossuderia, acabarem en una guerra”. Si ens volen venir a atacar, és el seu problema. Nosaltres ho estem fent de la manera més calmada i més pacífica. I ho estem fent bé, amb això no poden fer-hi res.

Per al món de l’esport, quin efecte hi tindrà la independència?
Fa poc vaig llegir l’entrevista de la Núria Picas, que deia que “la independència ens beneficiarà a tots”. Hi estic molt d’acord, em sembla que amb la independència tots els catalans hi sortiran beneficiats. Tots els clubs, totes les federacions i totes les seleccions. Encara vull veure competir la selecció catalana contra l’espanyola.

I de cara al futur, quins reptes tens?
Ara estic de vacances fins al setembre, perquè he anat arrossegant lesions des del desembre passat. Si sabés que Catalunya serà independent demà mateix i jo podria competir amb la selecció catalana, ho tindria clar. Entrenaria fort per poder ser-hi i perquè Catalunya tingués un equip fort. Però per Espanya, no val la pena fer aquest esforç. Per què ho hauria de fer?

Lectures 3055 lectures   comentari 2 comentaris   Enviar article Envia
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google







Comentaris

22 de juliol 14.19h



Comunicado de la Resistencia Antiespañola :


Los acuerdos alcanzados entre algunas de las más importantes organizaciones políticas y ciudadanas que están a favor de la Independencia en Catalunya ( CDC , ERC , ANC , Òmnium Cultural ,etc. ) para concurrir en una lista unitaria a las elecciones del 27- S , muestran la fuerza que la unión entre las distintas organizaciones y plataformas puede aportar al Proceso de Construcción Nacional Catalán .

Han sido necesarias muchas reuniones para... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

12 d'abril 20.05h

Enhorabona! Penso igual que tu, ens fan ser independentistes. Espanya no ens vol, doncs marxem!


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 2
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament



  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Adhereix-te

Dóna el teu suport a L'Esport per la Independència!

  Adhereix-t'hi

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars de L'esport per la independència, apunta-t'hi

Correu electrònic


 
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Galeries




Seleccions catalanes     ANC



En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.